Miro el món des de darrere de la finestra, un món buit i silenciós. És una
sensació estranya i tristíssima. Aquest pànic global per culpa d’un virus
desconegut crec que canviarà l’ordre mundial a tots nivells. Darrerament han
sorgit teories conspiratòries sobre l'origen d'aquest virus. Jo el que tinc
clar és que el que està a punt de col·lapsar-se no és la sanitat, sinó el
planeta mateix. De de fet, ja fa temps que s'ha col·lapsat. La nostra
vulnerabilitat i fragilitat com a societat l’ha posat en evidència un petit
virus microscòpic. Això és una guerra sense armes, una sorda i terrible guerra
radiada i televisada en directe. Més enllà de la preocupació per la meva salut
i la dels meus familiars directes, el que més m'angoixa d'aquest confinament és
la pèrdua de llibertat que em comporta. La llibertat de relacionar-me amb la
gent que estimo, de sortir al carrer i passejar per la meva ciutat. Hi ha qui
teoritza sobre poders ocults que mouen els nostres fils com si fóssim titelles.
Uns poders per als quals nosaltres som un zero a l’esquerra: els importa molt
poc les nostres vides i la nostra condició d'éssers humans, només els interessa
un reequilibri econòmic a nivell planetari perquè l'hegemonia de la riquesa
torni a les mans dels de sempre. Es diu també que aquesta pandèmia a nivell global
respon a interessos econòmics d’alguns que no dubten a destruir economies com
la xinesa i l'europea, veritables pedres a la sabata per la seva potència
hegemònica. Orwel i Albert Camus ja en parlaven fa molt de temps en les seves
novel·les premonitòries. Tinc seixanta sis-anys i per edat estic en el grup de
risc. Potser el risc està en viure massa anys i la gent que encarem el final de
la vida sortim massa cars, com ha apuntat en els darrers dies una il·luminada
del Fons Monetari Internacional.
Se'm fa difícil creure que d’un pobre xinès que menjava en un mercat un
animal sospitós s´hagi escampat aquest malson a nivell planetari. Però no vull
creure tampoc que la ciència i els científics, en lloc de treballar per curar
les malalties, les creïn al servei dels suprapoders econòmics. El que estem
patint avui passarà, però els nostres fills en el futur segur que patiran
pandèmies semblants. L'any 98 vaig escriure la cançó “On és la gent”. Hi diu:
“On és la gent, que cada cop es fa més trist sortir als carrers, si són carres
aquests deserts de vidre, ferro i de ciment..”. I també: “L'isolament porta
sovint la mort per massa intimitat”. “Que ja ens besem virtualment, per evitar
perills severs..”, continua la cançó, maleïda premonició. Voldria agrair al
virus que aquest confinament m’ha servit per llegir llibres pendents i escoltar
molta música oblidada, i sobretot per estar al costat de la gent que estimo, la
meva família per proximitat física, i tots els meus amics des de la
virtualitat, que em permet estimar-los a distància. Segurament mai sabrem la
veritat sobre què o qui ha provocat aquest desastre global, però el que sí sé
és que enyoro la llibertat més que mai. A aquesta hora sempre baixo al bar de
sota de casa a prendre un vinet blanc i a conversar amb els clients habituals
sobre la vida i les coses, i el divendres marxo a Sant Salvador per retrobar-me
amb el meu mar i explicar-li en silenci les meves confidències, per fer el
vermut al meu Can 60 a la platja, o per anar a buscar a una estació algú que ve
de lluny i estimo. Tot això m’ho han robat els maleïts conspiradors o l'animal
sospitós del mercat xinès. Chi lo sa!, com diuen els meus estimats i
maltractats italians!!.Visca la vida.
Joan Isaac
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada