dissabte, 6 de juliol de 2019

LLANÇAR LA TOVALLOLA


L'expressió “llançar la tovallola” té l'origen en els combats de boxa. L’entrenador d’un boxejador llança una tovallola al ring quan veu que el seu púgil està rebent un càstig massa dur del contrincant. Llançant la tovallola demana que s'aturi el combat abans que el boxejador prengui més mal. Es podria discutir si aquest gest és de rendició o de protecció, però el que està clar és que un cop la tovallola és a dins del ring, automàticament es dona per acabat el combat i, conseqüentment, hi ha un vencedor i un vençut.
Amb pocs dies de diferència he vist i viscut dues històries que m’han fet pensar en aquesta expressió. L’Anton, un veí de Malgrat malalt terminal, ha decidit llençar la tovallola de la vida. Vol morir. És particularment esfereïdora la imatge d’un home tan derrotat per la malaltia que fins i tot és incapaç de fer-se entendre amb la paraula. L'Anton no vol viure més i demana que algú l’ajudi a morir, no pot viure més amb el dolor infinit que pateix i, demostrant una extraordinària lucidesa, diu que vol morir per amor. Amor a la seva companya de tota la vida. Vol morir perquè estima una dona i no la vol veure patir.
Cap llei no hauria de negar el dret a morir si algú ho desitja. En països civilitzats i sobretot laics, com Suïssa, és legal la mort assistida. Clíniques especialitzades acullen aquests malats terminals i els ajuden a morir dignament a canvi, això sí, d’una quantitat de diners.
Fa uns mesos vam assistir a la mort en directe d'una persona que havia demanat ajuda per morir. El marit d’una malalta terminal li pregunta si està decidida a fer el pas, i davant l’assentiment d’ella, li acosta un got amb una palleta. D'un sol glop, la dona ingereix el beuratge que li ha de provocar la mort, un glop de mort i alliberament. L’últim petó que li fa el seu company és també una demostració d’amor a la vida, perquè facilita a algú la fi del patiment. Amor i mort es confonen en aquestes dues històries que traspuen romanticisme portat al límit.
L’altra història em toca molt més íntimament. Una amiga de l’ànima, artista extraordinària, penjava l’altre dia una fotografia al seu mur de Facebook: una guitarra i una flor, i al peu de la imatge només una paraula inquietant: “Plego”. . Conec perfectament aquesta sensació de "fracàs" artístic. És un sentiment que m'ha assetjat moltes vegades, tot i que amb els anys he après també que l'èxit és relatiu.
Els artistes depenem molt del reconeixement dels altres, és cert, però un artista no pot mai llançar la tovallola. L’artista és algú dotat per crear. La creació és un do intransferible, un do que es té o no es té. Un artista té l'obligació ineludible de donar a la societat el fruit del seu treball per fer-la més justa i més culta.
En aquests moments en què la nostra societat naufraga, un poema, una cançó o un llibre són el salvavides necessari per surar de nou. Van Gogh o Modigliani mai no van llançar la tovallola i tenien moltes raons per fer-ho. Tots dos van tenir una vida plena de penalitats i incomprensió i no van vendre els seus quadres fins després de morts. Un artista mai no es pot lliurar del verí de la creació, és intrínsec a si mateix. L’Anton de Malgrat té tot el dret a llançar la tovallola. Si pogués, li acostaria el got jo mateix. La meva amiga de l’ànima nooooo!!!!. Recordo perfectament el que li vaig dir: “Si no esborres això del teu mur de Facebook et mato”. Afortunadament, no ha estat necessari.
Joan Isaac

MIRAR CAP AL CEL


La Ivanna Ferrari és una jove estudiant de l’últim curs d'arquitectura a la Universitat de Bolonya, a Itàlia. Està preparant un treball de final de carrera sobre el modernisme. Sempre li ha entusiasmat l'arquitectura modernista i ha decidit visitar Barcelona per veure de prop les joies arquitectòniques que ha vist mil vegades en fotografies i reportatges als mitjans de comunicació italians. És el primer cop que visita la ciutat i desconeix la seva xarxa de transport públic. Per això ha preferit agafar un bus turístic, concretament el que recorre la ruta Nord, per tenir una primera visió panoràmica dels edificis modernistes més importants. Junt a una munió de turistes japonesos, la Ivanna comença el seu periple per la ciutat. La contempla des del segon pis del bus turístic, mentre una suau brisa de mar li acarona les espatlles.
Des que el món és món, l’home ha tingut la necessitat de mirar cap al cel. Al cel, l'home hi ha buscat respostes als misteris de la vida i de l’univers. La invenció del sextant va suposar una revolució per als grans navegants portuguesos, holandesos, espanyols i catalans. Mesurant l’alçada dels estels, aquest giny permetia saber exactament la posició de les naus en les grans travesses dels descobridors per les infinites rutes marines. L'arquitectura és una ciència que necessita d’aquesta mirada zenital per ser admirada. Els zigurats mesopotàmics, les piràmides egípcies i asteques o les grans catedrals gòtiques europees s’enlairen sempre cap al cel, com si volguessin tocar Déu. Quan pensem en els nostres morts sempre mirem cap al cel, com si fos el destí final pel seu repòs etern.
La gent que treballa al camp sap molt bé de què parlo, perquè la seva subsistència depèn del cel. L’observació del cel a primera hora del matí els permet, gràcies a una saviesa ancestral, preveure els possibles perills per a les seves collites i prendre les mesures més adients per protegir el fruit del seu duríssim treball. Deia Bigas Luna que les coses més importants que fem els catalans sempre les fem mirant en direcció al cel: admirar els castells humans, beure en porró o menjar calçots. Els humans construïm telescopis cada cop més potents per observar l’univers i ens emocionem quan sentim la notícia que en una llunyana galàxia s’han trobat planetes teòricament habitables com el nostre. Necessitem mirar cap al cel, sempre ho em necessitat per reafirmar la nostra identitat terrenal. Algú s’imagina passejar per la Cinquena Avinguda de Nova York i no alçar la vista cap al cel?
Després d'una hora de viatge, la Ivanna torna al punt d’inici de la visita, i s'apropa a una guia turística i es queixa de la brevetat del trajecte. Li exigeix un full de reclamacions, on vol fer constar la seva queixa per la mala qualitat del servei. Molt amablement, la guia li respon que el bus turístic ha fet el seu trajecte habitual amb les parades corresponents, i li recomana que en una propera visita, desconnecti el seu telèfon mòbil, i deixi de mirar la pantalla. Disgustada amb la resposta, la Ivanna s'allunya de la parada del bus turístic amb el mòbil a les mans. Explica l'incident a una amiga per WhatsApp i en un pas de zebra, un cotxe comercial d’una operadora de telefonia l'atropella i la deixa greument ferida.Un sanitari del 112 recull de l’ asfalt el seu mòbil d’ última generació amb la pantalla esquerdada i el posa dins una bosseta de plàstic.
Joan Isaac

EM DIC PAQUITA ORTELLS I SIMÓ


EM DIC PAQUITA ORTELLS I SIMÓ
Em dic Paquita Ortells i Simó, tinc 69 anys i el proper 17 de setembre en faré 70. Vaig néixer a Barcelona i he viscut des de fa molts anys al districte de l'Esquerra de l'Eixample, concretament a l'avinguda de Josep Tarradellas, abans Infanta Carlota. És un barri agradable per viure-hi. L'amplitud de l'avinguda el fa respirable i esponjós. Les fileres d'arbres, altíssims, que ressegueixen tota l'avinguda la converteixen en un privilegiat pulmó verd difícil de trobar en altres barris de Barcelona. No sé exactament de quina espècies són, aquests arbres, però quan floreixen ho fan amb un exuberant esclat de flors grogues, que a poc a poc cauen al terra i l'entapissen d'un groc intens, com si es tractés d'una catifa de flors de Corpus que embelleix els carrers de Sitges.

Però, com tot a la vida, res és definitiu ni etern, i he decidit mudar-me de barri. He estat sempre una dona lliure i desacomplexada, no m'he callat mai res davant de ningú, i potser per això m'he creat una immerescuda fama de dona de caràcter fort i indomable. La Paquita és molt Paquita, diuen els veïns, però prefereixo ser així a viure d'aparences falses i hipocresies d'autodefensa.

Sempre he estat enamorada de la Costa Brava, especialment de l'Estartit, on he passat molts estius, gaudint del seu mar d'aigües turqueses i del vent de tramuntana, que ho neteja tot, i fa l'aire transparent i l'horitzó nítid. La mudança no ha estat gaire complicada. De fet, el meu equipatge és lleuger i poc voluminós. He procurat amb els anys desfer-me de totes les coses inútils i he arribat als meus setanta anys amb la felicitat d'haver viscut cada dia com si fos l'últim de la meva vida. No tinc quasi família. La meva única família és un grup d'amics fidels i comprensius amb la meva manera de veure i viure la vida. Els he demanat ajuda amb la mudança i així ho han fet. He trobat un lloc meravellós per viure, amb una vista preciosa a les Illes Medes, que em defensaran quan la tramuntana furiosa desfaci els meus llençols, com deia Pi de la Serra a la "Cançó de l'atzar". Em dic Paquita Ortells i Simó, vaig morir fa tres mesos d'una insuficiència respiratòria (ja m'ho deien, els metges, que fumava massa!), visc a prop de l'escullera del port de l'Estartit, en una petita urna d'argila, i soc el que queda de mi: un grapat de cendres. A prop d'on visc hi ha un camp preciós de posidònies, em venen a visitar els sards, els molls i algun corball perdut famolenc que s'alimenta de mi. A tres metres de fondària hi teniu la vostra casa, entre actínies i eriçons de mar. Hi arribareu sense dificultat, l'aigua és transparent com un mirall.
Joan Isaac