dilluns, 23 de març de 2020

UNA LLIÇÓ D'HUMILITAT?


Darrere d'aquesta finestra de casa veig el món des de la meva presó domèstica, necessària i angoixant. Però sento que l'aire és més transparent que mai i deliciosament respirable. No passen cotxes ni autobusos sorollosos i contaminants, i aquest silenci urbà s'agraeix profundament. La primavera escampa la seva flaire com un regal de la natura que esclata amb mil colors i perfums llargament enyorats després de l'inhòspit hivern. La natura és sàvia, però també pot ser venjativa. Dic això perquè podria ser que tota aquesta tragèdia global no sigui res més que una cura d'humilitat per als humans. Hem arribat massa lluny maltractant el planeta i potser la natura ens està posant davant del mirall de les nostres misèries. L'aire s'ha fet més pur i transparent, però no el podem gaudir, ni podem passejar pels jardins ni els camps de flors multicolors i de verds meravellosos. És com si la natura ens castigués severament. 
Els canals de Venècia, habitualment bruts i pudents, ara són somniades aigües transparents poblades de peixos. Fins i tot s'ha vist algun dofí nedant pel Gran Canal. Les ciutats xineses ara estan lliures de contaminació, el blau del cel apareix radiant i pur, i els rius abans més contaminats flueixen ara nets cap al mar. No es tenen notícies d'incendis terribles en cap lloc del planeta i l'Amazònia començarà a recuperar l'alè. Potser aquest virus és un mal necessari, una lliçó d'humilitat per a la nostra condició humana. Enyorem més que mai els petons i les abraçades i les relacions humanes, coses que hem oblidat amb la nostra vida frenètica i deshumanitzada que entre tots hem construït. Prometo que el dia que s'acabi aquest malson i pugui sortir lliure al carrer m'abraçaré als arbres del preciós passeig que tinc davant de casa, i també abraçaré la primera persona que es creui amb mi, la coneixi o no. Potser un virus de tant en tant no ens aniria gens malament.


Joan Isaac

MIRAR EL MÓN DES DE LA FINESTRA



Miro el món des de darrere de la finestra, un món buit i silenciós. És una sensació estranya i tristíssima. Aquest pànic global per culpa d’un virus desconegut crec que canviarà l’ordre mundial a tots nivells. Darrerament han sorgit teories conspiratòries sobre l'origen d'aquest virus. Jo el que tinc clar és que el que està a punt de col·lapsar-se no és la sanitat, sinó el planeta mateix. De de fet, ja fa temps que s'ha col·lapsat. La nostra vulnerabilitat i fragilitat com a societat l’ha posat en evidència un petit virus microscòpic. Això és una guerra sense armes, una sorda i terrible guerra radiada i televisada en directe. Més enllà de la preocupació per la meva salut i la dels meus familiars directes, el que més m'angoixa d'aquest confinament és la pèrdua de llibertat que em comporta. La llibertat de relacionar-me amb la gent que estimo, de sortir al carrer i passejar per la meva ciutat. Hi ha qui teoritza sobre poders ocults que mouen els nostres fils com si fóssim titelles. Uns poders per als quals nosaltres som un zero a l’esquerra: els importa molt poc les nostres vides i la nostra condició d'éssers humans, només els interessa un reequilibri econòmic a nivell planetari perquè l'hegemonia de la riquesa torni a les mans dels de sempre. Es diu també que aquesta pandèmia a nivell global respon a interessos econòmics d’alguns que no dubten a destruir economies com la xinesa i l'europea, veritables pedres a la sabata per la seva potència hegemònica. Orwel i Albert Camus ja en parlaven fa molt de temps en les seves novel·les premonitòries. Tinc seixanta sis-anys i per edat estic en el grup de risc. Potser el risc està en viure massa anys i la gent que encarem el final de la vida sortim massa cars, com ha apuntat en els darrers dies una il·luminada del Fons Monetari Internacional.
Se'm fa difícil creure que d’un pobre xinès que menjava en un mercat un animal sospitós s´hagi escampat aquest malson a nivell planetari. Però no vull creure tampoc que la ciència i els científics, en lloc de treballar per curar les malalties, les creïn al servei dels suprapoders econòmics. El que estem patint avui passarà, però els nostres fills en el futur segur que patiran pandèmies semblants. L'any 98 vaig escriure la cançó “On és la gent”. Hi diu: “On és la gent, que cada cop es fa més trist sortir als carrers, si són carres aquests deserts de vidre, ferro i de ciment..”. I també: “L'isolament porta sovint la mort per massa intimitat”. “Que ja ens besem virtualment, per evitar perills severs..”, continua la cançó, maleïda premonició. Voldria agrair al virus que aquest confinament m’ha servit per llegir llibres pendents i escoltar molta música oblidada, i sobretot per estar al costat de la gent que estimo, la meva família per proximitat física, i tots els meus amics des de la virtualitat, que em permet estimar-los a distància. Segurament mai sabrem la veritat sobre què o qui ha provocat aquest desastre global, però el que sí sé és que enyoro la llibertat més que mai. A aquesta hora sempre baixo al bar de sota de casa a prendre un vinet blanc i a conversar amb els clients habituals sobre la vida i les coses, i el divendres marxo a Sant Salvador per retrobar-me amb el meu mar i explicar-li en silenci les meves confidències, per fer el vermut al meu Can 60 a la platja, o per anar a buscar a una estació algú que ve de lluny i estimo. Tot això m’ho han robat els maleïts conspiradors o l'animal sospitós del mercat xinès. Chi lo sa!, com diuen els meus estimats i maltractats italians!!.Visca la vida.

Joan Isaac

dissabte, 6 de juliol de 2019

LLANÇAR LA TOVALLOLA


L'expressió “llançar la tovallola” té l'origen en els combats de boxa. L’entrenador d’un boxejador llança una tovallola al ring quan veu que el seu púgil està rebent un càstig massa dur del contrincant. Llançant la tovallola demana que s'aturi el combat abans que el boxejador prengui més mal. Es podria discutir si aquest gest és de rendició o de protecció, però el que està clar és que un cop la tovallola és a dins del ring, automàticament es dona per acabat el combat i, conseqüentment, hi ha un vencedor i un vençut.
Amb pocs dies de diferència he vist i viscut dues històries que m’han fet pensar en aquesta expressió. L’Anton, un veí de Malgrat malalt terminal, ha decidit llençar la tovallola de la vida. Vol morir. És particularment esfereïdora la imatge d’un home tan derrotat per la malaltia que fins i tot és incapaç de fer-se entendre amb la paraula. L'Anton no vol viure més i demana que algú l’ajudi a morir, no pot viure més amb el dolor infinit que pateix i, demostrant una extraordinària lucidesa, diu que vol morir per amor. Amor a la seva companya de tota la vida. Vol morir perquè estima una dona i no la vol veure patir.
Cap llei no hauria de negar el dret a morir si algú ho desitja. En països civilitzats i sobretot laics, com Suïssa, és legal la mort assistida. Clíniques especialitzades acullen aquests malats terminals i els ajuden a morir dignament a canvi, això sí, d’una quantitat de diners.
Fa uns mesos vam assistir a la mort en directe d'una persona que havia demanat ajuda per morir. El marit d’una malalta terminal li pregunta si està decidida a fer el pas, i davant l’assentiment d’ella, li acosta un got amb una palleta. D'un sol glop, la dona ingereix el beuratge que li ha de provocar la mort, un glop de mort i alliberament. L’últim petó que li fa el seu company és també una demostració d’amor a la vida, perquè facilita a algú la fi del patiment. Amor i mort es confonen en aquestes dues històries que traspuen romanticisme portat al límit.
L’altra història em toca molt més íntimament. Una amiga de l’ànima, artista extraordinària, penjava l’altre dia una fotografia al seu mur de Facebook: una guitarra i una flor, i al peu de la imatge només una paraula inquietant: “Plego”. . Conec perfectament aquesta sensació de "fracàs" artístic. És un sentiment que m'ha assetjat moltes vegades, tot i que amb els anys he après també que l'èxit és relatiu.
Els artistes depenem molt del reconeixement dels altres, és cert, però un artista no pot mai llançar la tovallola. L’artista és algú dotat per crear. La creació és un do intransferible, un do que es té o no es té. Un artista té l'obligació ineludible de donar a la societat el fruit del seu treball per fer-la més justa i més culta.
En aquests moments en què la nostra societat naufraga, un poema, una cançó o un llibre són el salvavides necessari per surar de nou. Van Gogh o Modigliani mai no van llançar la tovallola i tenien moltes raons per fer-ho. Tots dos van tenir una vida plena de penalitats i incomprensió i no van vendre els seus quadres fins després de morts. Un artista mai no es pot lliurar del verí de la creació, és intrínsec a si mateix. L’Anton de Malgrat té tot el dret a llançar la tovallola. Si pogués, li acostaria el got jo mateix. La meva amiga de l’ànima nooooo!!!!. Recordo perfectament el que li vaig dir: “Si no esborres això del teu mur de Facebook et mato”. Afortunadament, no ha estat necessari.
Joan Isaac