POESIA

QUE SERÀ DE NOSALTRES? (Poemes del confinament)

Que serà de nosaltres?
Els pescadors de somnis, súbdits de la bellesa,
escriptors, músics, poetes…
Diuen ara que som necessaris i imprescindibles.
No creieu en les seves paraules buides, companys,
no han cregut mai en nosaltres,
només volen netejar les seves brutes consciències.
Continuarem com sempre a les trinxeres més solitàries del front de guerra,abandonats a la nostra sort.
Ens continuaran negant el pa i la sal.
Aixeco la copa per tots nosaltres,
creadors impertinents i tossuts , no us deixeu vèncer.
Escriviu i canteu com mai, no us abandoneu als braços de la derrota.
Tard o d’hora passarem comptes
amb els miserables que ara es compadeixen de nosaltres.

Joan Isaac


LA VIDA SENZILLA (Poemes del confinament)

Truco als amics, rellegeixo llibres,
escolto músiques oblidades,
deixo que el sol amable de primavera m’escalfi el rostre,
persegueixo el vol dels ocells i el seu cant estrepitós,
somnio camps entapissats de roselles
i crisàlides que esdevenen papallones.
Surto a aquesta terrassa redescoberta, territori de la meva felicitat.
Assaboreixo petons i abraçades, que bec en petits glops d’enyorança.
No necessito manuals d’autoajuda d'autors infumables
i detesto els profetes de l’apocalipsi.
Construeixo un futur sense ambicions ni riqueses,
i m’agenollo davant de l’altar de la vida senzilla.

Joan Isaac


QUE IL·LUSOS AQUELLS QUE ES PENSEN (Poemes del confinament)

Que il·lusos aquells que es pensen
que caureu al pou del nostre oblit.
Els diaris només parlen del virus de la mort
i de la solitud dels carrers d’aquest país silenciat i immòbil.
Octubre tornarà cavalcant i triomfant, no ho dubteu.
Els campanars altius, com el blat a l’estiu, us escriuen cartes cada dia,
i les flors dels ametllers proclamen la república inacabada.
Aquest sacrifici quotidià, aquesta tristesa compartida,
ens uneix a vosaltres com la lluna a les marees,
com la molsa als torrents, com els petons als fills.
Més que mai el vostre exili és el nostre,
les vostres presons, les nostres.
Tatxem els dies dels vostres calendaris a les cel·les de la vergonya.
Tard o d’hora us abraçarem i celebrarem la llibertat
amb licors dolcíssims d’herbes selectes.

Joan Isaac


SERIA FANTÀSTIC (Poemes del confinament)

Seria fantàstic, com deia un amic,
que el dia de la llibertat sortim als carrers i a les places
i ens abracem al primer que es creui amb nosaltres,
conegut o no, per festejar la vida.
Mirar als ulls a qui ens parli i somriure, sobretot somriure!
Omplir l’estoig de monedes a qui ens canti pels carrers i a les estacions,
abraçar els arbres i donar de menjar als ocells urbans.
Trucar als amics d'agendes antigues.
Oblidar rancúnies i malentesos amb qui correspongui,
i confinar perpètuament a la presó més humida de la nostra memòria
els intolerants, els racistes, els qui maltracten les dones,
els qui destrueixen la natura,
els homòfobs, els demòfobs i els miserables
que ens volen negar la llibertat que varen guanyar els nostres vells,
que marxen a poc a poc, sols i desemparats, als llits dels hospitals.
Jo prometo fer-ho per ells, per tots ells.


Joan Isaac


QUE SOL QUE M’ HE QUEDA’T (Poemes del confinament)

I ara qui ens cantarà?
Qui em trucarà de matinada
per demanar-me una paraula que rimi amb fills?
Mentre el món dormia, tu treballaves parint bellesa a mans plenes
per, l'endemà, regalar-nos roses perdudes en la mar.
Qui em dirà que podries dibuixar les cames de la meva dona de memòria, malparit !!
Tu no has estat mai de pas per la vida, t’hi has queda’t per no marxar.
Pels arbres de la plaça Rovira, els ocells alliberats canten les teves cançons
i reciten els teus poemes aletejant com mai, mentre la teva temuda alba despunta un nou dia.
Ningú no sabia més de la tendresa que els teus dits llarguíssims.
I els colors de la teva paleta, qui els mesclarà per trobar tons impossibles?
La lluna aquesta nit, intuint que alguna cosa greu havia passat al planeta,
ja no brillava com sempre.
Que sol que m’he quedat, estimat meu!
Espera'm allà a Albanta, tinc cançons noves per ensenyar-te.

Joan Isaac


INVENTARI (Poemes del confinament)

Regiro armaris i obro calaixos,
i fullejo àlbums de fotografies per distreure’m aquesta tarda tediosa.
Trec la pols al temps viscut, i a les absències,
Cada racó d’aquesta casa, cada quadre, cada carta rebuda
són un bocí de vida.
Sumo les alegries i resto els dolors,
el balanç és incert, i no en diré el resultat.
Faig una foguera amb els errors
i els danys col·laterals que he fet sense voler,
i demano perdó si cal.
Escric amb lletra menuda un desig en un paper
i el llenço al mar, dins una ampolla de vidre.
Soc un nàufrag o un supervivent en la quietud d’aquesta illa?
Sincerament, no ho sé.
La vida és un regal sense manual d’instruccions.

Joan Isaac


ES DIU DANIEL (Poemes del confinament)

Es diu Daniel i ha pesat 3,7 kg.
Ulls blaus i cabells negríssims.
Després d’un part difícil, entre crits de dolor,
a les 4,30 h de la matinada ha aterrat al món.
A fora una pluja finíssima fa més gran l’ apocalipsi.
Finalment, la mare, suada i plorosa,
el té a sobre el seu ventre, tots dos units encara pel cordó de la vida,
aquesta vida que, malgrat tot, s’obre pas a cops de colze,
aquesta vida que contraataca i es defensa amb les ungles.
Després dels punts de sutura, la mare passa a planta,
Mare i fill en perfecte estat de salut.
Arriben les primeres flors.
Ja esta bé de parlar només de mort!

Joan Isaac


AUTOINCULPACIÓ (Poemes del confinament)

Jo, Joan Vilaplana i Comin, major d’edat,
massa major d’edat, conscient i orientat,
amb document d’identitat vigent, passaport al dia
i domicili conegut al planeta Terra,
m’entrego voluntàriament a la comissaria dels Mossos d’ Esquadra
per autoinculpar-me d’haver-lo maltractat.
Demano a l’ autoritat que m’obri un expedient sancionador,
assumeixo la condemna i poso a disposició del jutge
comptes corrents i propietats
per pagar la meva fiança en espera de judici.
M’ofereixo per fer treballs comunitaris
de neteja de mars , boscos i consciències
Renuncio a cap mesura de gràcia, indult o clemència.
Firmo i rubrico.

Joan Isaac


LA MARE EM PARLAVA (Poemes del confinament)

La mare em parlava de la guerra,
una guerra crua entre germans,
de bombes i corredisses a refugis obscurs i humits.
A fora esclatava la ciutat.
Èxodes i exilis, flassades i maletes de cartró,
i un pa negre que mai no he tastat.
I ara que em rosega la por, sorda i silenciosa,
recordo quan em deies: “Hauries de passar una guerra, fill meu!”
Aquest refugi domèstic, geografia de la por, és la teva por, mare.
La por que no entenia, la que no podia imaginar, la que creia impossible…
Surto a la terrassa per enèsima vegada
i tot continua igual: no hi han corredisses ni soroll d’avions italians.
Només un rodamón, que arrossega un carretó i crida, entre rialles, que el món s’acaba.
“Maleïdes les guerres i aquells que les va fer”, cantava un amic meu.

Joan Isaac


JUTJAT DE GUÀRDIA (Poemes del confinament)

Exigeixo a qui en sigui responsable
que em torni l’aire dels carrers, les abraçades,
els petons i els cossos desitjats,
la música, els llibres, la poesia, el futbol, les Rambles.
Els amics que encara hi són i l’adéu prohibit als meus difunts.
L’herba fresca dels prats, les flors del meu jardí llunyà
i el passeig en bicicleta dels infants a prop dels pares.
La mirada del mar, els capvespres incendiats
i el vent que em despentina.
Sol i desarmat, presento demanda civil davant del jutjat de guàrdia.
Si cal interposaré recurs d’empara al tribunal d’Estrasburg
Tinc tot el temps del món.

Joan Isaac


PARAULA DE DÉU (Poemes del confinament)

Espera'm a l’altra banda del riu,
quan passi aquesta eterna tarda de diumenge.
Et porto flors desconegudes, del país dels somriures.
No duc equipatge i tinc les butxaques buides.
Espera’m a l’altra banda de la foscor d’aquests minuts congelats,
Espera’m a l’altra banda dels deserts de sal,
I posa't el vestit més bonic de l’armari, amor meu, música meva,
que estic disposat a morir altre cop als teus braços!
“Ne me quitte pas“, paraula de Déu.

Joan Isaac


I ARA QUE SE’N VAN (Poemes del confinament)

I ara que se’n van,
qui ens cantarà cançons i rondalles,
de les valls més perdudes?
Qui ens transmetrà la saviesa a la vora del foc?
Qui mantindrà la memòria de les guerres incivils
perquè mai no es repeteixin?
I als pardals del parc, qui els donarà menjar?
Qui ens repetirà mil i una vegades aquell gol de Kubala a Les Corts?
Marxen discretament sense patir,
ja van patir massa, els infants de vuitanta anys.

Joan Isaac


MALEÏT SOROLL DE SIRENES (Poemes del confinament)

Maleït soroll de sirenes,
dalla tallant de la tarda en penitència
que desvetlles el son dels falciots en els arbres.
calze de mort, allunya’t de mi!
Respecta el descans de la vida darrere els balcons
i els amants que desfan els llits en silenci.
Esglai sorollós, s’apropa la teva derrota.

Joan Isaac


M’ OFEREIXO VOLUNTARI (Poemes del confinament)

M’ofereixo voluntari
a agafar-te de la mà
i abraçar-te com s’abraça un fill, un germà o un pare.
I eixugar-te la suor del teu front, calent com un incendi furiós.
M’ofereixo voluntari a somriure junts en l'última batalla.
No tinguis por, estic aquí per dir-te que tot ha valgut la pena,
No et conec de res, però aixó ara no importa.
Respira l’aire que et queda i el perfum dels jardins esclatants.
No vull que marxis sol, amic desconegut, no t’ho mereixes.
Ningú no es mereix estar sol abans del trànsit.

Joan Isaac


SEGONA RESIDÈNCIA (poemes del confinament)

Viatjo al fons de la meva ànima,
on hi tinc la meva segona residència,
únic viatge possible.
Tinc molta feina a ordenar les estances.
Trec la pols i poso ordre a l´habitació dels somnis, encara intacta.
Només em queda aquest espai de llibertat.
Obro els calaixos i em sento vigilat,
però ningú no podrà regirar-los, són meus, només meus.
Passo de llarg de l’estança del dolor.
Trenco el confinament i desafio l' autoritat
Tot és possible encara !

Joan Isaac

CARTA ALS REIS (Poemes del confinament)

Asseure'm damunt una pedra antiga,
d'un rierol de muntanya.
Descalçar-me i posar els peus dins l’aigua gèlida,
amb una branqueta entre les dents.
Tancar els ulls i sentir la tèbia escalfor del sol omnipresent.
Xiular una cançó mentre camino entre pollancres riu avall.
Mirar al cel i seguir el vol concèntric d’un voltor famolenc,
entre cingles altíssims.
Llegir un llibre davant del mar.
I tornar a contenir la respiració mentre Messi planta la pilota,
a punt de llançar una falta directa!!!

Joan Isaac

TINC LA URGENT NECESSITAT (Poemes del confinament)

Tinc la urgent necessitat de dir-ho alt i clar:
tinc por, molta por.
Una por indefinible, misteriosa.
Por d'aquesta immobilitat,
d’aquesta espiral sense fi de silenci i quietud,
d'aquesta suor freda planetària.
Com serem després d’aquest laberint que amaga la sortida?
Aprendrem la lliçó d’aquest enemic invisible?
O seguirem fent i essent com si res hagués passat?
Estúpids, egoistes,prepotents, i suposadament invencibles.
Els ocells,lliures i multiplicats com mai, proclamen la venjança

Joan Isaac


NOMÉS LA LLUNA (Poemes del confinament)

Cau la tarda lentament,
mandrosament, silenciosament.
Desfullo cada minut interminable,
cada segon fugisser dels rellotges aturats.
I lluny de mi, la meva mar, que imagino preciosa.
Ningú la mira, ningú la toca…
Només un silenci de mort li acarona els cabells i li besa les mans.
No entén aquesta buidor absoluta,
només la lluna li farà companyia, només la lluna.

Joan Isaac



DISTÀNCIA (Poemes del confinament)

Qui pogués volar i volar,
com un ocell, com un estel
fins on ets i besar-te sense por.
I xuclar el nèctar del teu cos,
obert com una flor d’ales esteses
i resseguir amb els dits la primavera
que s’albira en els teus ulls de mel i sucre.
I cantar-te una cançó a l’orella,
I ballar una dansa junts, com el ball suspès en l’aire,
De les flors i les abelles.

Joan Isaac

20 DE MARÇ

Et deixo les maletes a la porta
i un adéu sense retorn.
Recull la roba de l’armari, els llibres i les fotografies.
No deixis cap rastre, ni una traça del teu perfum.
No vull cap record teu, ni cap tendresa secreta.
Marxa d’un cop, mai ploraré la teva absència,
ni quan la soledat em rosegui les entranyes.
Res em deus, ni res et dec...
Per les qüestions legals truca al meu advocat.
Ah! i no et deixis el raspall de les dents, com l’última vegada.
Marxa tristesa, que ha arribat el temps de les flors.

(Maig, 2014)




ET LLEGEIXO LES MANS

Et llegeixo les mans
i veig les teves muntanyes, i els camps verds d’herba humida,
estàs en cada plec del meu cos, vagi on vagi estàs aquí,
lluny de mi, ja ho sé, però aquí....
Encenc una foguera petita per escalfar-me l’enyorança,
i dibuixo sobre els teus pits el mapa del desig,
i aboco en tu, tot el que de mi flueix,
licors i nafres antigues.
I parlo amb tu tot sol, i no tinc cap vergonya de fer-ho.
Tens l’encant de l’impossible, i assumeixo el risc d’estimar-te.

(Maig, 2014)


ARRIBARÀ UN DIA

Arribarà un dia que no tindré res més a dir.
Deixarà de rajar la font amagada del meu pit.
Llavors, res tindrà ja sentit,
ni els silencis, ni les nits, ni els ulls d’aigua dels amors furtius.
Tot serà simplement inútil i erm.
Agafaré els estris, i me’n aniré a casa.
I vosaltres: amors, amics, coneguts i saludats...
fareu una gran festa.
I vull que balleu com mai, que beveu com mai, que us beseu com mai
i a la fi, ebris i esgotats, cremeu tot el que he escrit i cantat.
No vull deixar pistes per l’eternitat.

(Maig, 2014)


M’AGRADEN ELS LLITS DESFETS

M’agraden els llits desfets després de l’amor,
i sentir l’olor àcida de la suor vessada,
en la passió dels cossos i el deliri de la pell.
Sacrifici dolç, als déus del plaer.
Que ningú els faci, us ho demano..
Només ells, saben de la tendresa dels petons
i del dolor infinit, dels adéus necessaris...

(Maig, 2014)


PARAULES

Pau, vida, mort, amor, por....
Quanta immensitat amb paraules tan curtes!!!!

(Maig, 2014)


ET DEIXO DAVANT DE NOTARI

Major d’edat i davant de notari
et deixo el meu cos i les claus de casa.
Accepto la condemna de la por a la pèrdua.
Aquí em tens, nu i imprevisible,
violent i amable.
Sóc la teva propietat privada.
Ven-me si vols al millor postor,
però si fos així, fes-me un favor:
Quan passis per davant del nostre paisatge
pensa’m un segon, odia’m un segon,
de genolls t’ho demano.
I ara, tanco la finestra, que m’entra fred a l’ànima.

(Maig, 2014)


FÍSICA ELEMENTAL

Els records, són les pedres al fons de la llera del riu de les nostres vides.
Immòbils, fins quan arriba el desglaç de la nostàlgia.
Els somnis, en canvi, són estels de paper, fràgils i indefensos..
Giren, pugen, baixen …
Només un fil prim els manté ingràvids.
I els homes, absurds com sempre, maldestres i estúpids,
tallem el fil per fer-los caure a terra.
Tot és simplement, física elemental.

(Maig, 2014)


NO PER DESCONEGUT

No per desconegut,
em deixa d’angoixar, el vertigen del full en blanc.
Intento cosir-hi paraules, i no enfilo l’agulla.
Serà potser que no tinc res a dir,
o que aquest desert blanc ja és un poema en si mateix.
Tanco la llibreta, i me’n vaig a passejar i barrejar-me amb el món.
He d’aprendre, que escapar de mi, a vegades, és imprescindible.
Saludablement imprescindible.

(Maig, 2014)


PARAIGÜES

John Coltrane, talla l’aire dens de l’estança,
amb la precisió d’un cirurgià.
Una pluja fina amara els carrers assedegats.
M’agrada veure com plou...
Un mar de paraigües tapissa la ciutat d’un gris degradat
i sota de cada paraigua una vida anònima,
que somnia, pateix, riu, o plora enamorada...

(Maig, 2014)


ESTIU

Ja és aquí el temps de les cireres vermelles,
de les magranes rosades, i de les prunes sucoses.
I del groc intens de la ginesta, que tenyeix els marges dels camins.
I del mar dels blaus impossibles.
Temps de pólvora i fanalets, patim, patam, patum!!!
Temps de bicicletes i capvespres serenament ataronjats.
Temps de faldilles blanques,
i pits ferms de noietes adolescents de somriure maliciós.
Res és aliè a aquesta luxúria,
que s’obre com una capsa de llapis de colors.
Temps d’un temps que voldria etern.
Aquest cop sí, ho ha dit l’home del temps a TV3.
Aquest any, no vindrà l’hivern.

(Maig, 2014)


ARTISTES

Admiro els artistes humils,
aquells que quasi s’avergonyeixen de ser-ho,
els que es declaren ignorants, i aprenents de tot.
El gran perill de l’artista, és caure en el parany de l’autocomplaença,
de creure’s únic i irrepetible.
Viure entre miralls, és fràgil, la fragilitat mateixa.
Cal fer-se una bona assegurança pels desperfectes.

(Juny, 2014)


CARPE DIEM

A tots ens arriben notícies inesperades.
Les bones es reconcilien amb la vida,
les dolentes ens la fan insuportable.
Tot es resumeix en un equilibri, de forces contraries.
I malgrat aquesta incertesa,
seguim endavant amb l’instint dels funàmbuls.
Som tan insignificants,
que mirant l’univers infinit aquesta nit transparent,
penso que res mereix l’angoixa per l’existència.
"Carpe diem quam minimum credula postero..." deia Horaci.
Beneït tòpic!!!

(Juny, 2014)


MAI ÉS TARD

Mai és tard per un perdó,
res és imperdonable.
I no estic parlant del perdó cristià.
Entre dos que es perdonen no hi ha testimonis,
ni déus, ni dimonis, ni cap cel per guanyar.
Ni vencedors, ni vençuts.
Amb un somrís n’hi ha prou, res és greu, només momentani.
I ara, dóna’m la mà i anem a passejar per la vora del riu en silenci.

(Juny, 2014)


IMMORTALITAT

Hi ha cançons immortals,
amors immortals,
records immortals, moments immortals...
La immortalitat és un vell somni dels humans,
volem a qualsevol preu allargar el trànsit vital
i ens oblidem de eternitzar els instants feliços.
Avui el beneït insomni, m’ha portat a la meva platja.
He agafat un grapat de sorra amb les mans.
Surt a escena l’alba i callo.
Només la remor humida de l’aigua
trenca la màgia infinita del planeta.
S’alça el teló d’un altre dia de la meva vida.
Sóc immortal !!!
He cridat com un boig en silenci.

(Juny, 2014)


MINUT 89

Minut 89 del segon temps,
en una platja de Gaza es juga un partit de futbol,
l’àrbitre pita abans d’hora.
Ni pròrroga, ni penals.
El minut que resta, aplaçat de per vida.
Maleïts assassins, renuncio a la meva condició humana.
Amén.

(Agost, 2014)


TORNO AL PIREU

Torno al Pireu,
trenta anys després, torno al Pireu.
Camí de les illes blanques,
dels carrers empedrats
i l’incendi de les flors.
Qui sap si em trobaré
amb aquell somniador
que buscava la grega puresa del marbre blanc.
Viatjo al centre de la saviesa
i estic en pau en el trajecte.

(Agost, 2014)


CALMA

Trepitjo un llit de fulles seques,
d’un camí fresc a mitja tarda,
a prop d’un riu mandrós entre pollancres,
res és aliè a aquesta bellesa sublim,
tot és perfecte, res sobra ni res falta.
Una mà calenta estreny la meva en silenci,
no vull tornar a casa.
Aspiro profundament
aquesta calma amable, i em falta l'aire.
M'he assegut en una pedra antiga i despullo aquest miracle,
i bec a glops petits, aquesta exuberància impenetrable.

(Octubre, 2014)


ÈXODE

Aviat arribarà l'èxode més temut:
aquell dels fills.
Els concebim, els protegim,
i ens agrada reconèixer en ells els nostres rastres.
No hi ha manuals ni regles escrites per educar-los.
Els hi creixen ales invisibles, i un dia volen, com ho vam fer nosaltres.
Els creiem indefensos i intentem retardar l’inevitable,
i un dia marxen, i truquen de tant en tant, com ho vam fer nosaltres.
No són covards, els covards som nosaltres.

(Octubre, 2014)


CINQUANTA ANYS

Cinquanta anys adorant-te,
com s’adora als déus, a la mare i al pare.
He buscat respostes, que només tu tenies.
Has desfet nusos de l’ànima quan he teixit un somni.
M’he passat nits senceres invocant-te, per camps d’estrelles
i no et diré mestre, això ja t’ho han dit massa vegades,
et diré només germà gran.
I ja ho veus Joan, aquí lluitant per ser com tu quan sigui gran,
més enllà de la seixantena.
Deixa'm provar-ho per última vegada.

A Joan Manuel Serrat

(Novembre, 2014)


ABANS DE TOT LA BELLESA

Abans de tot la bellesa,
única raó, únic refugi, únic somni.
Tendresa infinita la teva mirada,
encerclant l'aire.
Camines per la nit inacabable,
lluny de tot, lluny de tu.
Acràcia terra promesa,
soroll de mar darrere la porta.
Segueixo en silenci cada traç a la tela,
i estimo l’incendi dels blaus i dels malves.
Callo.

A Luis Eduardo Aute

(Novembre, 2014)


NO M'AGRADA VEURE’T PLORAR

No m’agrada veure’t plorar,
però si ho fas, fes-ho als meus braços,
i no diguis res, que jo entenc l’abecedari del silenci.
Rega’m el pit, que els lliris tenen set
i les roses ja desfullen.
Plora, que després t’eixugaré els ulls a petons.
I lleparé aquesta pluja de sal que el teu dolor em regala.

(Novembre, 2014)


FA UNA TARDA DE PEL·LÍCULA FRANCESA

Fa una tarda de pel·lícula francesa,
d'aquelles lentes que no acaben mai...
De rellegir Proust, i escoltar Miles Davis.
Fa una tarda de pluja obliqua.
Una tarda inacabable de diumenge
on les absències són més absències,
i la nostàlgia escriu el teu nom en els vidres entelats.
Miro per la finestra, i un home corre embogit, com posseït pel diable.
Sembla que ha trobat la sortida d’emergència.

(Desembre, 2014)


ODIO ELS MIRALLS

Odio els miralls,
decididament els odio.
Quan érem joves, eren imprescindibles.
Reafirmaven la nostra plenitud, i l'ànima sense ferides.
Ara, llindant la vellesa,
són només memòria del que vàrem ser.
Envellir, no és el problema,
el problema és que ells, els miralls, cada matí del món,
fan balanç de les nostres vides anònimes,
i a vegades estem en números vermells.

(Desembre, 2014)


A JOAN BARRIL

Hi ha morts que moren,
i altres que sobreviuen.
La teva és d’aquestes últimes.
Marxes tranquil Joan, discretament tranquil.
Com així ho volies.
Quan arribis a l’illa del tresor,
no perdis el temps buscant-lo.
Aprofita l’eternitat, pren el sol, capbussa’t i pesca somnis.
Aquí ens quedem en aquest fangar de la cobdícia.
Fes-me lloc a la teva Illa, si pot ser a prop de la platja,
els negronis i els havans els porto jo.

(Desembre, 2014)


DUBTES I CERTESES

Dóna’m rius de dubtes,
i et tornaré un mar de certeses.

(Gener, 2015)


FUGIR

Intento fugir sempre
de la gent que es sent feliç, justa i equilibrada.
Viure així deu ser comodíssim, ho reconec.
Però jo prefereixo el risc del dubte.
Em conformo sabent-me feliçment infeliç
alguna que altra estona.
En el fons només són feliços els nens i els bojos,
els altres ens passem la vida intentant-ho…

(Març, 2015)


LAMPEDUSA

Mare, desperta!!!
que ja es veuen llums a l'horitzó...
Deu ser l'illa de la que em parlaves,
on la gent és lliure, neta i rica,
on els nens com jo, juguen feliços pels carrers i les places.
Quan arribem, vull un got de llet calenta,
fa molt fred enmig d'aquest mar, fosc i traïdor.
Mare, desperta!!!
Mare, respira!!!
Mare, per Déu, respira!!!!

(Abril, 2015)


VIRTUALITAT

Potser no cal,
potser no cal conèixer-te, ni olorar el teu perfum
ni tant sols saber les teves mides.
En tinc prou només imaginant
com parles, com camines, o com desfulles les hores i els dies.
Potser no cal ni el cafè ritual del desglaç.
He fet de tu un quadre, de pinzellades suaus,
i el tinc penjat en una paret de la meva ànima.

(Desembre, 2015)


GIRONA

Girona té els ulls verdíssims,
com la menta salvatge,
i una melena llarguíssima que li cau per l’espatlla,
i un cert tel de nostàlgia de mirada curiosa
que se’m clava al pit com una llança.
Dolcíssima ferida que em dona la calma.
No puc deixar de pensar-la!!

(Desembre, 2015)


A UN AMIC

Sé que pateixes,
amic meu de l’ànima.
Què podria fer jo per tu en aquests instants obscurs…?
Maleeixo la teva sort esquiva,
i prego a un déu que no existeix, per cada plec de la teva pell.
Ara, deixa’m pensar en tots els moments viscuts junts.
Tanco els ulls, deixeu-me tranquil!!!
Abraço el silenci i el teu patiment,
dóna’m una mica del teu dolor, estimat meu,
que encara ens queda temps per escurar la vida,
aquesta puta vida traïdora.

(Desembre, 2015)


RETROBAMENTS

Retrobo els sorolls estimats,
i les olors conegudes.
Les teves passes pel passadís de casa,
i l’aigua escolant-se quan et dutxes,
escoltant una música que no suporto.
Fins i tot el desordre de la teva cambra
em sembla bonic i necessari.
Has tornat a casa, filla, i tot està en moviment.
Després, quan marxis, tornarà l’ordre i silenci,
i moriré d’enyorament en la immobilitat dels minuts i les hores.

(Desembre, 2015)


M’ABRAÇO A TU

M’abraço a tu,
com un nàufrag a les restes del vaixell.
Mig cos enfonsat en un mar d’incertesa,
em mossega el fred aquesta nit fosquíssima.
Quan la son em venci, no em deixis anar,
abraça’m fort, que m’hi va la supervivència.
Deixo la meva vida als teus braços,
a les teves mans, als teus llavis de sal.

(Gener, 2016)


FA DEU ANYS QUE EM MORIA

Fa deu anys que em moria,
literalment em moria.
Ningú sap del dolor profund,
ni del incendi desbocat que em cremava per dins.
Por, molta por, de perdre les noves primaveres,
l'aroma del cafè fumejant del matí,
i els ulls i els cossos estimats,
al voltant d'aquella cambra d'hospital.
Ningú m'esperava a l'altra banda,
a ningú l'espera ningú a l'altra banda.
M'aferro a cada moment a la vida i m'he oblidat de la mort.
No m'interessa gens parlar-ne, la mort és mentida.
Fa deu anys que em moria, sí,
em moria de pena de morir-me.

(Gener, 2016)


MI RITORNI IN MENTE

No sé si et sabria reconèixer si em creués amb tu pel carrer,
el temps cruel desdibuixa els rostres estimats.
Et recordo jove, bonica i molt italiana!
No tinc cap raó per enyorar-te, em vas fer mal i tu ho saps.
Però avui, lluny d'aquell dolor, t'has filtrat per una escletxa de la memòria.
Quasi no he sabut res de tu. Alguns amics comuns m'havien dit que estaves bé,
que tenies fills i la vida era amable amb tu.
Jo no em puc queixar tampoc...
Recordes? Teníem la vida per davant i un pom de somnis a les mans.
D'aquell temple ensorrat només queda dempeus el paisatge que encara hi és,
immòbil i esplèndid, com sempre.
I aquell petit bar del cafè boníssim,
on em vas dir que m'estimaves mentre sonava Battisti a la ràdio.
In un mondo che prigionero è, respiriamo liberi io e te...
Recordes...? record meu.

(Febrer, 2016)


DESCONSTRUCCIÓ

Avui tu i jo soparem sols
i potser no sabrem què dir-nos.
Ens mirarem als ulls, pensant en aquesta buidor desconeguda,
i un calfred ens travessarà el cos.
Aquesta geografia domèstica que vàrem construir,
de cop està plena de cambres buides i silencis.
Ens hem d’acostumar a aquestes absències cruels,
i a aquesta desconstrucció irremeiable.
Tornem a començar si vols, que ja toca pensar en nosaltres.
Balles..?

(Febrer, 2016)


HE VIST UNS ULLS

He vist uns ulls grans immensos,
negres com el carbó.
No devia tenir més de deu anys,
la nina que tremolava de fred.
Ha trepitjat una platja de pedres a Lesbos,
i ha somrigut com si toques el paradís amb els seus peus petits i gelats.
Després ha trencat a plorar abraçada al seu pare.
I jo, assegut còmodament a casa, encerclat de coses inútils,
de massa coses inútils, la miro i ploro amb ella.

(Març, 2016)


SOBREVOLO EL VOLCÀ ADORMIT

Sobrevolo el volcà adormit,
emergint dels núvols rosats de la tarda.
Em llisca una llàgrima vergonyosa,
fins a la neu verge del seu cim en silenci.
Deixo enrere la bona gent
i aquesta terra fèrtil d’un verd insultant.
Torno a casa, travessant l’Atlàntic,
en direcció contrària a la bellesa.

 (Maig, 2016)


AMB ELS ANYS

Amb els anys,
un es guanya el dret d’enamorar-se del que és prohibit,
i desitjar un cos, dir-ho, i no esperar resposta.
De no creure en res més que en els fills i els amics fidels.
De llençar al mar les culpes, les pors i els dubtes.
Cremar per Sant Joan el temps infèrtil,
a la foguera de les noses,
i dir les coses pel seu nom a qui calgui i on calgui.
Amb els anys, somniar encara és obligatori.
Amb els anys, res és pecat, només és urgència.

 (Maig, 2016)


FER LES PAUS

Ara que davallo, pel tobogan,
cada cop a més velocitat per la pendent perillosa del temps,
voldria fer les paus amb tots els meus dimonis,
i demanar perdó a qui he fet mal.
Jo també he traït amics i gent estimada,
i he mentit com tothom menteix,
i he deixat cadàvers pels vorals dels camins,
innocents i indefensos.
Sóc d’una espècie denominada humana,
en perill d’extinció, aquesta és la tragèdia.

(Maig, 2016)






Cap comentari:

Publica un comentari