Joan Isaac

dimarts, 12 de desembre del 2017

UN MAR DE LLÀGRIMES

De vegades la vida et sorprèn amb la guàrdia baixa i et colpeja durament sense estar preparat per defensar-te. L'altra nit, el meu vell amic insomni em va visitar novament,  com ha fet tantes vegades. Amb ell hi tinc una relació d'amor i odi. De vegades, quan els carrers són buits de cotxes i de gent, i el silenci omple la meva estança, l'insomni em convida a gaudir de la calma que la immobilitat del planeta em regala complaent. Molts cops he escrit cançons i poemes durant les hores somortes i callades de l'insomni. Altres vegades, però, l'insomni és testimoni de les meves angoixes més profundes. L'altra nit, cansat de donar voltes al llit, em vaig llevar i gairebé com un autòmat vaig asseure'm davant del televisor. Per una beneïda casualitat estaven emetent, en un canal que no recordo, una pel·lícula que em va marcar la meva vida fa molts anys, La llista de Schindler. Era ja l'escena final, quan tots aquells jueus que Schindler havia salvat de l'holocaust desfilen, ja vells, davant de la seva tomba i, pausadament, dipositen una pedra petita damunt de la llosa on hi ha escrit el seu nom. És la seva mostra d'agraïment per haver-los salvat d'una mort segura. Recordo perfectament la primera vegada que vaig veure aquesta escena. Em vaig desfer en un plor desconsolat, les llàgrimes em relliscaven imparables per les galtes fins arribar als meus llavis, fins a sentir la seva salabror. L' altra nit no vaig poder evitar el mateix desconsol i vaig plorar de la mateixa manera en el meu silenci domèstic, en la solitud més absoluta. Hi ha escenes de pel·lícules o cançons que encara que les hagi vist o escoltat mil vegades em produeixen sempre la mateixa emoció, que desemboca en el plor irrefrenable. Recordo ara l'escena de Cinema Paradiso en què li passen al protagonista Totó, esdevingut  ja un director de cinema famós, les escenes dels petons prohibits per la censura que el vell maquinista (meravellós Philipe Noiret) del cinema d'un petit poble sicilià li prepara abans de morir. O el primer pla fix dels ulls de Jacques Brel cantant Ne me quite pas, on l'emoció desborda l'univers sencer. El plor és un mecanisme per on canalitzem les nostres emocions més profundes i és la prova més concloent que formem part de la vida.  Quan plorem alliberem el mar que portem dins. Les llàgrimes sempre són les mateixes, no distingeixen entre el dolor o la felicitat, tenen sempre el mateix gust salat de l'aigua de mar. Està demostrat que la vida ve de l'aigua, i més concretament de l'aigua del mar. Segurament el plor ens vol recordar d'on venim. És com si dins nostre, el mar, a voltes calmat a voltes furiós, residís a les nostres entranyes, des que naixem fins que morim. Venim de mar i som mar, un mar de llàgrimes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada