Sempre m'han produït una estranya
barreja de tendresa i tristesa aquests homes i aquestes dones que parlen sols
pels carrers de les ciutats o asseguts als bancs dels parcs. Estableixen
converses amb interlocutors imaginaris i discuteixen, criden, riuen o ploren
amb la mirada perduda, sense que res ni ningú del voltant els importi. He vist
gent que canvia de vorera per no trobar-los cara a cara. Diria que són éssers
humans marginats i descastats, amb vides segurament difícils que els han portat
als llimbs de la bogeria.
Ningú s'atreveix a qualificar de
bojos, però, aquells qui, generalment ben vestits, parlen, riuen i criden també
pel carrer, sense pudor ni vergonya, amb el mòbil enganxat a l'orella. Tampoc ells tenen cap
vergonya a fer-ho. Podem saber d'ells l'últim negoci que han tancat o la
conversa més comprometedora amb alguna amant furtiva. Sembla que tinguin la
necessitat de compartir vanitosament la seva intimitat amb la gent que els
envolta. Globalitzen la seva intimitat, els seus somnis i les seves misèries.
Abans ens arribaven cartes, i l'emoció era immensa quan les obríem perquè
contenien un univers secret, discret, personal i intransferible. La intimitat
era llavors un tresor, ara és només un record d'un passat analògic.
(Joan Isaac, Juny 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada