PETIT CONTE FRONTERER

San Domenico és un petit poble fronterer entre Itàlia i Suïssa, un poblet d’una bellesa magnífica entre cims altíssims i valls suaus. La seva gent és gent humil que treballa al camp i a la ramaderia, de rostres endurits pel fred i el vent gelat dels Alps. Com tot poble fronterer, una certa tristesa i malenconia envaeix els seus carrers i les seves places. L’església es retalla com una agulla llarguíssima i grisa entre el verd profund dels prats i la llum violeta d’uns capvespres que davallen lentament cap a la nit més fosca.

San Domenico no tindria res d’especial ni remarcable si no fos perquè és un nus ferroviari important entre dos països. La seva estació és petita, però conserva una deliciosa bellesa plena de flors i bancs de fusta on els viatgers esperen pacientment trens que van i venen inexorablement cap al Nord de Europa, un vell rellotge presideix una andana de pedra gris i desgastada pel temps i les passes de la gent que espera, puja i baixa dels trens amb maletes plenes de somnis.

Són les onze de la nit, i al fons de la andana en un banc està asseguda una noia de pell bruna i cabell curt, porta una faldilla ample, sandàlies de pell vermella i una brusa blanca que deixa entreveure un escot discret i suggerent. Llegeix tranquil·lament un llibre i de tant en tant mira el seu rellotge i  tot esperant el seu tren, un tren de mitjanit que passa cada nit del món. Puntualment arriba el seu tren i entre esglais metàl·lics es detura a San Domenico.

S’aixeca del banc i es disposa a pujar-hi. Porta una maleta de cuir que per el seu aspecte sembla que l’ha acompanyat des de sempre. La noia busca el seu compartiment i després d’uns minuts troba el seu seient. El compartiment és de quatre places, i els seients son de vellut verd una mica envellit però que li dona un cert aspecte romàntic de tren d’època. Amablement un noi que està al compartiment l’ajuda a col·locar la maleta a l’estant superior, la noia li dona les gràcies i es relaxa sabent que li espera un llarg viatge. Per la finestreta les llums de la nit passen ràpidament i la noia amb l’esguard perdut mira curiosa la nit.

El seu company de viatge seu just en front d’ella i després d’una hora aproximadament, decideix trencar el gel del silenci i li pregunta cap a on va. La noia no té gaires ganes de parlar però li contesta que no té cap destí determinat, cada estiu decideix fer un viatge sense saber on s’aturarà i li diu que el sol plaer per lo desconegut l’atrau immensament. Ell li explica que treballa en una empresa que té la seu a Suïssa i que cada quinze dies viatja a Zurich per una reunió de feina i que li agrada viatjar en tren més que en avió doncs creu que es gaudeix més del viatge. El que havia començat com una conversa banal es converteix de sobte en una llarga nit de complicitats i rialles. La son poc a poc es va apoderant de tots dos i ell li ofereix la seva espatlla perquè pugui recolzar el cap i descansar millor, ella dubta, però li agraeix el detall i accepta. S’adormen tots dos. Abans de dormir-se un estrany creuament de mirades ha omplert de dolçor el silenci de la nit. A les 4:30 h. de la matinada, el tren s’atura a Zurich Central, el noi s’aixeca però decideix no baixar. Diu una vella llegenda que cap dels dos ha baixat del tren i segueixen viatjant junts vint i cinc anys després.

(Joan Isaac, Septembre 2007)