JUBILAR-SE O REINVENTAR-SE..?

En una de les més belles i desesperades cançons d’amor que s’han escrit mai, Jacques Brel diu: “deixa'm ser l’ombra de la teva ombra, l’ombra de la teva mà, l’ombra del teu gos, però no em deixis, no em deixis”.

Segurament la por a la pèrdua, en aquest cas la pèrdua de l’amor, és una de les sensacions més doloroses que experimentem els humans en el nostre trànsit vital. Però no sols tenim por a la pèrdua de l’amor, també en tenim de moltes altres coses que hem acumulat com tresors preciosos al llarg de la nostra vida.

Intentem oblidar els mals tràngols amb què la vida a voltes ens castiga, però per un estrany equilibri de forces aquests mals moments es compensen amb els instants de felicitat que hem gaudit. La nostra vida l'articulem amb rutines que acceptem resignats. La família i els amics formen part sobretot de l’atzar i, a la fi, som tot allò que donem i que ens donen. Ens acomodem a territoris que nosaltres mateixos hem construït al llarg del temps per aconseguir el grau de felicitat suficient per evitar al màxim possible el patiment.

Viure és viatjar a través del temps que la vida ens regala. Però el temps és impecable i cruel. Res és etern i tot té data de caducitat, i no parlo de la mort física, sinó de l’allunyament físic i mental de rutines que ens han enriquit personalment i professionalment, en la feina que hem fet de la millor manera que hem sabut.

Arribarà un dia que el despertador no sonarà com ho ha fet cada dia i la pressa desapareixerà de les nostres vides. Ja no correrem sota el sol o la pluja per agafar aquell tren que s’escapa i que ens porta com cada dia a un altre àmbit que ens és conegut i necessari pel nostre equilibri personal. Encetarem una altra rutina personal, desconeguda i no exempta de vertigen. Omplirem el temps amb altres ocupacions.

Diuen que naixem sols i morim sols, però jo no ho crec del tot. Morim amb tots els records vitals i les fisonomies dels rostres que hem conegut al llarg de la nostra vida. Penso que en comptes de tancar el llibre d'una part de la nostra vida, és absolutament necessari obrir-lo altre cop des de la primera pàgina i assumir els errors sense dolor, permetent-nos de tant en tant un somriure davant els records feliços. Com el d'aquell cafè que vàrem prendre amb algun company de feina entre llàgrimes de dolor o felicitat en un mar de complicitats compartides. I, sobretot, no hem de deixar mai de somniar. A l’estació dels somnis cap tren porta retard!!!