Avui he anat a tallar-me els cabells. M’agrada dir-ho així: tallar-me els cabells. A prop de casa meva, hi tinc un divers assortiment de perruqueries per triar: des d'un Barber Shop, amb iconografia americana a la façana, representada per un tub transparent on davallen contínuament en sentit helicoïdal tres franges de color (vermell, blanc i blau), representatives del gremi des de temps immemorials, fins a un Hair Stylist, local d’estètica moderna que exhibeix a l'aparador cartells amb fotografies de models (homes i dones) d’una bellesa quasi impossible i que està regentat per noies joves, acabades de sortir d’escoles de perruqueria i estilisme.
La tercera opció, la que he triat, és una Peluquería de caballeros, un local més aviat petit, amb mobles de fusta dels anys setanta, que ha aguantat amb dignitat el pas del temps i de les modes. Tres empleats de mitjana edat treballen en aquest establiment. Segurament és l’únic ofici que han fet a la seva vida, des que eren aprenents. Entro i espero pacientment el meu torn assegut en una cadira de fusta, amb el seient de reixeta trenada. La qualitat, poc freqüent en aquest tipus d'establiments, de les revistes que tenen a disposició dels clients (Historia y vida, Sapiens, Viajar, entre altres) em confirma que he encertat el lloc que he escollit per tallar-me els cabells. Després d’escombrar les restes de cabells del client anterior amb una rara meticulositat, un dels empleats em convida a seure en una butaca metàl·lica hidràulica que, accionada amb els peus, em col·loca a l’altura justa davant d’un gran mirall.
El perruquer m’embolcalla amb una bata blanca i me l’ajusta al coll per evitar que s'escolin restes de cabells per sota la camisa. Al rentacaps, em recolza delicadament el cap, em pregunta si la temperatura de l’aigua és l'adequada i m’ensabona tot fent-me un dolcíssim i delicat massatge. Sento un plaer gran i un relax infinit.
Retorno a la butaca del davant del mirall amb els cabells humits, netíssims, i el perruquer em pregunta com vull que em talli els cabells. Davant la meva evident carència pilosa, li dic que faci el que pugui, però acabo amb una frase que tots hem dit alguna vegada: “Ni molt curt ni molt llarg”. Em relaxo i tanco els ulls. Quan els obro, m'apareix de sobte, projectada sobre el mirall, la imatge d’un nen de 6 o 7 anys amb pantalonets curts i una brusa blanca. Plora desconsoladament, mentre la seva mare s’esforça per calmar el pànic que li provoca aquell home amb jaqueta blanca que duu a les mans un estri que el nen associa a un aparell de tortura. A poc a poc el nen es calma i mentre sangloteja resignat, la mare no para de dir-li que està molt guapo.
Desapareix la imatge del mirall i sento com el perruquer intenta establir una conversa. S'ha adonat que, mentre esperava al meu torn, fullejava una revista d’Història. Acabem parlant de la Revolució Russa, del Maig del 68 i de la Revolució dels Clavells. Em sorprèn la seva cultura, els seus coneixements sobre història, geografia i música. En quaranta-cinc minuts he après coses que no sabia i la saviesa d’aquest home senzill m’ha reafirmat en aquella frase de Vinicius de Moraes: “La vida és l’art de l’ encontre”.
Al llarg del temps, conversant amb els seus clients, aquest home ha atresorat una cultura vastíssima que segurament no s’aprèn a la universitat. Acaba la seva feina i amb un mirall que em posa al clatell em mostra el seu magnífic treball, com si m'ensenyés la cara oculta de la lluna. Em sento bé, pago, i de camí cap a casa passo per davant del Barber Shop. Només hi ha un client i el silenci és fred i absolut. Definitivament, no m’ he equivocat de lloc. M'he vist en aquell gran mirall amb 6 o 7 anys immobilitzat pel pànic. Les pors i els pànics es transformen amb el pas del temps, en desapareixen uns i n’apareixen d’altres. He anat a visitar la mare (91 anys) i m´ha dit la mateixa frase de fa tants anys: “ Ves a parar, estàs molt més guapo així que amb aquells cabellots tan llargs”. I li faig un petó al front.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada