EM DIC PAQUITA ORTELLS I SIMÓ

EM DIC PAQUITA ORTELLS I SIMÓ

Em dic Paquita Ortells i Simó, tinc 69 anys i el proper 17 de setembre en faré 70. Vaig néixer a Barcelona i he viscut des de fa molts anys al districte de l'Esquerra de l'Eixample, concretament a l'avinguda de Josep Tarradellas, abans Infanta Carlota. És un barri agradable per viure-hi. L'amplitud de l'avinguda el fa respirable i esponjós. Les fileres d'arbres, altíssims, que ressegueixen tota l'avinguda la converteixen en un privilegiat pulmó verd difícil de trobar en altres barris de Barcelona. No sé exactament de quina espècies són, aquests arbres, però quan floreixen ho fan amb un exuberant esclat de flors grogues, que a poc a poc cauen al terra i l'entapissen d'un groc intens, com si es tractés d'una catifa de flors de Corpus que embelleix els carrers de Sitges.

Però, com tot a la vida, res és definitiu ni etern, i he decidit mudar-me de barri. He estat sempre una dona lliure i desacomplexada, no m'he callat mai res davant de ningú, i potser per això m'he creat una immerescuda fama de dona de caràcter fort i indomable. La Paquita és molt Paquita, diuen els veïns, però prefereixo ser així a viure d'aparences falses i hipocresies d'autodefensa.

Sempre he estat enamorada de la Costa Brava, especialment de l'Estartit, on he passat molts estius, gaudint del seu mar d'aigües turqueses i del vent de tramuntana, que ho neteja tot, i fa l'aire transparent i l'horitzó nítid. La mudança no ha estat gaire complicada. De fet, el meu equipatge és lleuger i poc voluminós. He procurat amb els anys desfer-me de totes les coses inútils i he arribat als meus setanta anys amb la felicitat d'haver viscut cada dia com si fos l'últim de la meva vida. No tinc quasi família. La meva única família és un grup d'amics fidels i comprensius amb la meva manera de veure i viure la vida. Els he demanat ajuda amb la mudança i així ho han fet. He trobat un lloc meravellós per viure, amb una vista preciosa a les Illes Medes, que em defensaran quan la tramuntana furiosa desfaci els meus llençols, com deia Pi de la Serra a la "Cançó de l'atzar". Em dic Paquita Ortells i Simó, vaig morir fa tres mesos d'una insuficiència respiratòria (ja m'ho deien, els metges, que fumava massa!), visc a prop de l'escullera del port de l'Estartit, en una petita urna d'argila, i soc el que queda de mi: un grapat de cendres. A prop d'on visc hi ha un camp preciós de posidònies, em venen a visitar els sards, els molls i algun corball perdut famolenc que s'alimenta de mi. A tres metres de fondària hi teniu la vostra casa, entre actínies i eriçons de mar. Hi arribareu sense dificultat, l'aigua és transparent com un mirall.

Joan Isaac