M'agrada acariciar la seva pell,
brillant i polida com el corall negre. M'ha estat sempre fidel, sempre a prop
meu, amb el silenci discret de qui t'estima de veritat. Ha guarit les meves
nits d'angoixa i de turment, i s'ha donat a mi sense demanar res a canvi. Ha
estat el far salvador en les tempestes i la dolçor infinita de les meves
primaveres. Li he fet l'amor a vegades suaument, a vegades apassionadament. Ha
obert les seves entranyes per donar-me el plaer més indescriptible i he tocat
el seu cos amb els meus dits perseguint la bellesa més amagada per la seva
orografia. Ha viscut amb mi allà on jo he viscut i ha format part del meu
nòmada equipatge. Ha estat testimoni dels meus dubtes, dels meus instants feliços
i del meu plor més desconsolat. Ha interpretat perfectament els meus silencis i
el meu univers contradictori. Un dia marxaré i, com ha de ser, lliurarà el seu
cos a un altre cos, i no em sentiré traït, ans el contrari, estaré orgullós de
la seva felicitat a mans d'un altre amor. Des del territori desconegut de
l'eternitat, vigilaré que ningú li faci mal, al meu piano vertical Yamaha de
l'any 1977.
(Joan Isaac, Juliol 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada