El nexe més fort que em va unir al
meu pare va ser, sens dubte, el futbol. Tots guardem a la memòria imatges de
petits que s'han quedat per sempre dins nostre. Tot i llunyanes, no són imatges
boiroses, sinó ben clares i diàfanes, com si fossin recents. Recordo
perfectament el dia que el pare em va portar a la inauguració del Camp Nou. Em
duia a coll i m'agafava pels genolls perquè no caigués. Amb els meus pantalons
curts, jo veia el món com des d'una talaia, i em sentia el nen més feliç del
món. Una riuada de gent omplia l'avinguda que unia la Diagonal amb el Gol Nord
de l'estadi. Una emoció immensa em va envair en veure el camp, d'un verd
esplendorós. Tot em semblava gegantí i inabastable. Milers de coloms
sobrevolaven l'estadi, mentre se sentien les veus cridaneres d'homes amb
americanes blanques i cistells de palla que cridaven: "Al rico chupón
caramelo ..", "Al rico frigolín helado..". Aquells caramels eren
cilindres de colors. Cada color indicava un gust. Recordo que duraven tot el
partit, eren deliciosos com la vida en aquells instants. El pare era un home
seriós, no acostumava a exterioritzar els seus sentiments, ni els bons ni els
dolents. No era un home carinyós, li costava abraçar i fer petons. A mi només
m'abraçava i em besava al camp del Barça. Eren unes abraçades intenses i uns
petons sorollosos. El pare ja no hi és, però recordo l'última abraçada i em
ressona encara un “Gooool!!!” llarguíssim que li va sortir del cor. No sé
contra qui jugàvem, pare, però el que sí que sé és que mai més ningú no m'ha
abraçat com tu ho feies...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada