Està àmpliament demostrat que el
metabolisme del cos humà baixa d'intensitat durant les hores de son. El son es
podria definir com una mena de coma induït pel nostre propi cos que ens
proporciona descans i relaxació després de l'activitat física i psicològica del
nostre tragí diari. Fins aquí teniu l'explicació biològica d'aquest mecanisme
acció-reacció que és la vigília i el son. La nit és misteriosa i màgica alhora.
L'absència de llum ens convida a fer-nos moltes preguntes sobre l'existència
mateixa. Observant, en una nit estelada, la infinitud de l'univers, ens adonem de
la nostra insignificança. Ens veiem com individus perduts en una de les milions
de galàxies i, per tant, la projecció dels nostres problemes i de les nostres
angoixes haurien de reduir-se a la mínima expressió davant l'espectacle de
l'univers infinit. Curiosament, però, ha estat sempre de nit quan m'han
assaltat les pitjors angoixes i els patiments més intensos. Hi ha nits en què,
malgrat el cansament acumulat durant el dia, ens és impossible desconnectar
dels nostres problemes i sofriments. Aquestes nits inacabables amplifiquen
d'una manera terrible els nostres neguits i els fan pràcticament irresolubles.
Res té solució i tot es tràgicament insalvable. Encara que estiguem
acompanyats, ens sentim dolorosament sols. El nostre cervell projecta un
tràveling sense fi que pot arribar a torturar-nos i acaba sempre fonent-se en
el negre, com una pel·lícula d'Alfred Hitchcock. Però, oh miracle, amb la
primera llum del dia tot torna a tenir solucions, tot és menys greu i res és
insuperable. És el misteri de la llum i la foscor, de la immensitat i la
insignificança. Algú va definir aquestes nits com les "nits del
lloro". No sé ben bé per què, però ja m'enteneu ....
(Joan Isaac, Agost 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada