Quan miro el mar i la seva
infinitud, una sensació contradictòria s'apodera de mi. Deia Leopardi que la
immensitat del mar és l'excusa perfecta per sortir d'un mateix i naufragar
dolçament en les seves profunditats. Però jo, curiosament, cada cop que estic
davant del mar m'ofego inexorablement en mi. I penso en la meva vida i en la
meva mort, i ressegueixo amb la mirada l'horitzó com l'última frontera
possible. Em sento sol i ínfim com si fos l'únic habitant del planeta. Però a
l'altra banda de l'horitzó sempre hi ha algú que mira el mar, com jo, i pensa
el mateix i em fa companyia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada